divendres, 22 febrer de 2008

Nana de la cebolla

Bon dia a tothom! Fa molts anys que rebo cada divendres una poesia d'un cosí del meu pare, l'Eduard... i la veritat és que m'agrada molt rebre-les. Com ho diria, em dona "bon rotllo", m'alegra el dia. I avui quan he rebut aquesta, he somrigut i he pensat... PEL BLOG!

El nostre amic Enric (no us perdeu el comentari deixat en l'apartat dels comentaris d'aquest mateix títol) m'ha fet recordar que és una poesia cantada pel Serrat i que jo escolto sovint (perquè tot i que em faig gran, em segueixen agradant les "Nanes"). Justament, estic preparant músiques per l'arribada dels bessons i un dels Cd's seràn nanes de una mica de tot arreu.

Nana de la cebolla

La cebolla es escarcha
cerrada y pobre.
Escarcha de tus días
y de mis noches.
Hambre y cebolla,
hielo negro y escarcha
grande y redonda.

En la cuna del hambre
mi niño estaba.
Con sangre de cebolla
se amamantaba.
Pero tu sangre,
escarchada de azúcar,
cebolla y hambre.

Una mujer morena
resuelta en luna
se derrama hilo a hilo
sobre la cuna.
Ríete, niño,
que te traigo la luna
cuando es preciso.[...]

Tu risa me hace libre,
me pone alas.
Soledades me quita,
cárcel me arranca.
Boca que vuela,
corazón que en tus labios
relampaguea.[...]

Desperté de ser niño:
nunca despiertes.
Triste llevo la boca:
ríete siempre.
Siempre en la cuna,
defendiendo la risa
pluma por pluma.[...]

Vuela, niño, en la doble
luna del pecho:
él, triste de cebolla;
tú, satisfecho.
No te derrumbes.
No sepas lo que pasa
ni lo que ocurre.


Miguel Hernández

13 comentaris:

Sara ha dit...

M'encanta (la poesía i la tradició de la poesía)!!!

Són d'aquestes "petites coses" que t'alegren la vida, oi?

Petons.

Sara ha dit...

Per cert, t'he deixat un "regalet" al meu blog.

enric ha dit...

No he pogut contenir mai l’emoció cada cop que he llegit o he escoltat per en Serrat la magnífica versió musical que Alberto Cortez va fer d’aquestes “Nanas de la cebolla”, sense cap mena de dubte, per a mi, un dels més bells poemes que un pare ha escrit mai al seu fill.

Tot i així, sempre que el llegeixo, o l’escolto, no puc evitar, tampoc, recordar les paraules amb què l’autor, Miguel Hernández, el qual, tot just acabada la Guerra Civil va ser capturat a Portugal i retornat a Espanya pel dictador Salazar i empresonat a Torrijos (Madrid), va enviar aquests versos el setembre de l’any 1939 amb una carta a la seva dona, Josefina Manresa, quan va saber de les penúries que la dona i el seu fill estaven passant fins a l’extrem que ella, que encara alletava al seu fillet, només es podia alimentar de pa i de ceba:

“Para que lo consueles, te mando estas coplillas que le he hecho, ya que para mí no hay otro quehacer que escribiros a vosotros o deseperarme. Prefiero lo primero, y así no hago más que eso..."

Cristina ha dit...

SARA!
MOLTÍSSIMES Gràcies ets FANTASTICA! ;-)

ENRIC
Caram, sempre que em deixes un missatget, em deixes "ÉPATÉE"! Ets un pou de ciència! Fer una sobretaula amb tu, ha de ser mooooolt gratificant :D

Cristina ha dit...

Ah! Enric

A mi personalment m'entendreix sentirla amb l'adaptació i cantada pel Serrat. ES SENZILLAMENT SUBLIM!

Su ha dit...

Perfecta verdad
En tu caso te entonaré nana de la cebolla bis.

Un beso gordo

enric ha dit...

Miguel Hernández ha estat sempre per a mi tot un referent, com a persona i com a poeta, un poeta que ens van obviar, per la vergonya de com el van deixar morir, mal nodrit i tuberculós, a la presó d’Alacant, com a tants i a tants anònims de la repressió franquista.

Vaig estar molt content quan, a Badalona, van posar el seu nom a un Institut.

Una abraçada.

M Planellas ha dit...

Cristina. Quina sorpresa aquest blog!!! M'encanta, hi he entrat per casualitat i ja l'he afegit als meus Favoritos.
Felicitats

M Planellas ha dit...

M'encanta aquest blog, Cristina
hi he entrat per casualitat i ja el tinc en els meus favoritos. felicitats

enric ha dit...

Cristina: Mira quina preciositat de versió de las "Nanas..." he trobat:

http://www.goear.com/listen.php?v=70b8769

Cristina ha dit...

Oooooh! siiiii, una cançó cantada en duet o més gent, sempre guanya perquè hi han més ànimes que les senten. ;-)

Ester ha dit...

Hola Cristina, ara que ens coneixem i que ja sé que ets "normal" (je, je), goso de posar-te un missatge al teu blog.
Una de les meves poesies i poetes preferits i que em recorden la meva adolescència, quan les emocions estan a flor de pell
Un petó i fins aviat
Ester

Ester ha dit...

Hola Cristina, ara que ens coneixem i que ja sé que ets "normal" (je, je), goso de posar-te un missatge al teu blog.
Una de les meves poesies i poetes preferits i que em recorden la meva adolescència, quan les emocions estan a flor de pell
Un petó i fins aviat
Ester