dimecres, 29 de setembre del 2010

Pel·lícula Julia & Julie


Bon dia

Després d'una llarguíssima temporada lluny del meu bloc culinari a causa dels... vull dir, gràcies a la "meravellosa vida agitada" amb els meus bessons tant buscats i desitjats, m'agradaria tornar "en línia". La pregunta és: Ho aconseguiré? Com a mínim, ho intentaré però no prometo res.
Durant aquest període d'absència, he intentat ser la millor mare i m'he dedicat amb cos i ànima a fer-los feliços, essent jo mateix feliç a través dels seus somriures i rialles. Però aquesta feina ha estat compartida, sobretot amb la meva mare qui tant m'ajuda encara cada dia. Des d'aquí, moltes gracies Mamà! Com dic sempre en broma, vals tot el teu pes en or i això que peses poc!
 
Vull començar aquesta nova etapa parlant d'una pel·lícula. Quan va sortir, tothom me'n parlava, fins i tot em deien que havien pensat en mi quan l'havien vist. Mai vaig trobar ni el moment, ni l'ocasió per anar-hi, sempre tenia quelcom "més important" a fer amb els bessons. I pensar que jo havia estat una enamorada del Verdi!!! Ja fa molts anys d'això... però no m'amoïna, ja tornaré a retrobar aquest temps per moments cinèfils.

Abans però, citaré a l'Alex i la Montse amb qui darrerament tinc la sort de compartir tardes veient com juguen junts els nostres fills, i a qui dono les gràcies també des d'aquí per haver-me regalat aquesta pel·lícula.




















No explicaré l'argument perquè hi ha milions de resums fets dins la xarxa, només comentaré què vaig sentir quan la vaig veure, sobretot sabent que és una pel·lícula extreta d'una història real. A més no sóc cap entesa en cinema però sí puc dir que em va encisar, captivar i emocionar molt. Tenien raó les persones que em deien que era una pel·lícula feta "a la meva mida".

Podríem dir que des de sempre, he estat en el món culinari per motius purament "hereditaris". A les meves àvies els hi agradava molt cuinar; la meva mare també era sovint davant els fogons, sense oblidar-me de les meves ties, cadascuna amb el seu estil propi i cadascuna destacava en algun plat concret.
Però "la falera" em va entrar quan en veure que no podia tenir fills (com la Júlia Child) la cuina em distreia i m'ajudava a que fos menys feixuga suportar aquesta llosa que m'havia caigut, dia a dia.
Em va sorprendre molt amb quina subtilesa van tractar la infertilitat de la protagonista. No se'n parla, no es menciona, talment com si fos un tema tabú o una qüestió poc important.
Es curiós perquè amb el temps he descobert que ni la Júlia Child ni jo mateixa hem estat les úniques que hem utilitzat aquest recurs.... evidentment jo no he acabat essent cap professional ni crec que ho acabi essent mai (tot i que no podem dir mai que -"d'aquesta aigua no en beuré!"-).
Només sento una gran admiració per la bona cuina i pels professionals que l'exerceixen de manera senzilla i natural. Sovint prefereixo sopar a casa que no pas a qualsevol restaurant.
Tornant amb el tema que ens ocupa, la Júlia Child que ens mostren a la pel·lícula, em va sorprendre ja que mai no s'irritava, ni s'ofuscava, sempre intentava ser positiva, optimista, molt perseverant i sorprenentment lluitadora per aconseguir els seus objectius. No acceptava un no per resposta i sempre trobava la manera de sortir-se'n amb la seva. No tirava mai la tovallola, val a dir que el seu marit sempre l'animava en totes les seves decisions i il·lusions. La Júlia tenia fusta de persona d'èxit i així va ser ja que no només va ser la primera dona que va aconseguir entrar a l'escola del Cordon Blue a Paris en els anys de post guerra (mundial), fins i tot va arribar a fer programes televisius als EUA sobre cuina francesa com el Jamie Oliver parla de cuina Italiana.
He intentat trobar el seu famós llibre Mastering the Art of French Cooking que tant li va costar publicar i només l'he sabut trobar per internet. Com pot ser que no el tinguin a les grans llibreries de Barcelona?
En quan a la bloguera culinària Julie Powell, em va fer riure molt per com expressava la seva emotivitat. De tot en feia un drama i s'obsessionava o s'il·lusionava amb els plats, els vídeos de la Júlia i el seu llibre. L'actriu li donava un aire dolç i tendre al personatge, li acabaves agafant apreci, sobretot quan no li sortien bé els plats, cosa que m'ha passat a mi també varies vegades!
El més divertit del cas es que com la majoria dels espectadors, em va donar moltes ganes acabada la pel·lícula, de provar a fer la recepta estrella de la pel·lícula; boeuf à la bourguignonne i pel què he llegit en altres blocs culinaris, no he estat l'única!!
I per acabar només afegiré, que és de les pel·lícules que no m'importaria tornar a veure.
Bon appetit!!